Aquest és un dels meus poemes que vaig recitar.
A mercè del temps
Del verd espere sempre el gest
i la rosa eterna;
del blau invoque, sempre creient,
que em deixate la boira.
Em dol quan s’enfosqueix el dia
i em dol quan el dia llostreja.
De l’absència somnie, infant encara,
que el record siga ple;
de la llunyania em trasllade, alè màgic,
a l’ombra dels teus peus.
Em dol quan s’enfosqueix el dia
i em dol quan el dia llostreja.
De la teva pell implore, verge sentit,
la tebiesa del tacte;
de les teves paraules necessite, poruc i captaire,
la comunió de la crisàlide.
Em dol quan s’enfosqueix el dia
i em dol quan el dia llostreja.
De l’aigua sedege el cicle, impossible estació,
que fa créixer l’herba;
de Chronos vull el furt a la roda
i nadar en el verd i en el blau.
Em dol el temps que no ha sigut temps
i em dol si hi ha temps sense tu.